La tensió al voltant d'Ucraïna no fa més que augmentar-se. Mentre des dels EUA avisa que es respondrà amb severitat si Rússia entra de forma agressiva a Ucraïna, Moscou es prepara per respondre davant del que anomena 'gran provocació' d'Occident. Tot això alhora que les fronteres del país es militaritzen i s'ordena l'evacuació del personal nord-americà i britànic. Tot i això, el conflicte ve de molt abans.
Per conèixer a fons aquest assumpte cal remuntar-se a diverses dècades enrere, però el conflicte actual neix una mica més proper en el temps. En concret, a la dècada passada.
LES ELECCIONS DEL 2010
El 2010 es van celebrar eleccions presidencials al país, que va guanyar Víktor Ianukóvitx, líder del Partit de les Regions. Aquests comicis van dividir la nació en dues parts ben diferenciades. D'una banda, l'est i el sud, que va recolzar el president 'pro rus', mentre que el nord i l'oest es va decantar per la candidata proeuropea Iúlia Timoixenko.
Ianukóvitx, candidat ben vist des del Kremlin, era un defensor de la descentralització del país i del reconeixement de la cultura russa. De fet, durant el seu mandat va impulsar les lleis que van reconèixer la llengua russa com la segona del país.
Després de les eleccions, Timoixenko va trigar a reconèixer els resultats i va utilitzar tots els recursos que va tenir a la mà per recórrer-los. Tot i així, Ianukóvitx en va sortir victoriós.
El mandat va estar marcat pels continus sots que va haver de sortejar, fins que va arribar el 2014. Aquest any, la població va sortir al carrer a manifestar-se a favor de l'Acord de Lliure Comerç amb la Unió Europea que el president pretenia suspendre. És el conegut com a Euromaidan.
És en aquell moment quan les protestes es recrueixen i aconsegueixen prendre les principals institucions de Kíev, mentre Ianukóvitx fuig del país. La Rada Suprema assumeix en aquell moment el control d'Ucraïna i destitueix el llavors president, que va titllar aquest moviment de cop d'Estat. És llavors quan Oleksandr Turtxínov, del partit europeista Batkivshchyna i membre del Bloc Iúlia Timoixenko, assumeix la coordinació del Govern.
LA INDEPENDÈNCIA DE CRIMEA
Després d'això, la tensió a les regions pro-ruses no feia més que augmentar-se, com en el cas de Crimea. Després de la caiguda de Ianukóvitx, les protestes a Sebastopol van acabar amb la destitució de l'alcalde, que era designat pel parlament de Kíev, i es va posar al capdavant un dirigent a favor de Moscou. És aleshores quan els moviments a favor de la independència comencen a sonar amb més força, ja que es convoca un referèndum.
Mentre les protestes comencen a estendre's per tota la regió, les mesures del nou govern ucraïnès contra aquesta revolta van provocar que les votacions s'avancessin al març. Els resultats, després d'una participació alta, van donar un impuls a les aspiracions independentistes, ja que l'opció d'integrar-se a Rússia va guanyar amb un 96% dels vots.
LA GUERRA A DONBÁS
Alhora, a Kíev es van avançar les eleccions presidencials, previstes per al 2015, i va guanyar Petró Oleksíovitx Poroixenko, candidat independent que va formar part del govern de Ianukóvitx.
Així mateix, la situació en una altra regió de majoria ètnica russa, Donbàs, va anar a pitjor. Les protestes hi van desencadenar en un conflicte armat entre els qui, com a Crimea, estaven a favor de la independència i annexió amb Rússia i els militars ucraïnesos, que van reprimir les manifestacions amb contundència. D'una banda s'intentava rebaixar la tensió a la regió mitjançant els Acords de Ginebra, en què van estar presents la Unió Europea, els EUA i Rússia, però aquests van ser incomplerts.
Tot i així, les protestes i la repressió contra l'ètnia russa va continuar succeint al llarg del país, mentre les tensions internacionals anaven a més, entre les peticions d'Occident que Rússia no entrés al país i les de Moscou demanant-li a la OTEN el mateix.
L'OTAN
Des de llavors, la divisió del país en dues meitats a favor de dues postures radicalment oposades han provocat la situació, en què ara Kíev havia fet moviments per unir-se tant a l'OTAN com a la Unió Europea, cosa que és vista per part de Vladímir Putin, president rus, com una amenaça.
De fet, la posició del Kremlin davant d'aquesta situació és de certa por, perquè si s'acabava forjant aquesta unió, podria donar-se el cas que hi hagués una base militar Occidental, amb possibilitat d'instal·lar míssils, a 600 quilòmetres de Moscou.
"Una de les coses que més em crida l'atenció sobre això és que les accions de Rússia han precipitat exactament allò que el president Putin diu que vol evitar (…) Certament, haurem d'enfortir encara més la postura defensiva de l'OTAN", va assegurar a la darrera setmana el secretari d'Estat dels Estats Units, Antony Blinken.
L'ACUMULACIÓ DE TROPES
Rússia ha demanat als Estats Units després de l'última reunió entre els seus dirigents que l'OTAN freni el seu avenç cap a l'est, mentre que Putin acumula tropes a les fronteres. Segons informen des de Kíev, es parla d'entre 100.000 soldats i 150.000 soldats.
Alhora, des del Kremlin parlen d'una amenaça "imaginària" pel fet que insisteixen que no envairan Ucraïna, mentre que la intel·ligència nord-americana i el govern ucraïnès apunten que els moviments militars dels de Putin van en aquest sentit. La regió, per la seva situació, és important a nivell estratègic, atès que és la frontera natural entre la Unió Europea i Rússia.
De moment, la UE demana "no dramatitzar" la situació enfront dels moviments dels Estats Units i el Regne Unit, que han ordenat la sortida del seu personal diplomàtic davant el temor d'una invasió russa. De fet, els moviments militars d'aquestes potències que pertanyen a l'OTAN, amb l'enviament d'avions i fragates a la zona, es veuen com una amenaça per part de Rússia.
"En el pitjor dels casos, Rússia travessa la bretxa de Suwalki fins a Kaliningrad, dividint en dos la UE i deixant tancats tres membres amb minories russes", sostenen des de Danske Bank. Creuen, així mateix, que les tropes russes podrien acabar a Kaliningrad, dividint en dos la UE i cercant tres membres amb minories russes. Això provocaria que milions de refugiats fugissin a l'Occident, mentre que continuarien les amenaces contra els EUA per finançar la insurgència ucraïnesa, com va passar a l'Afganistan.
LA INFLUÈNCIA AL GAS
Aquest conflicte interessa els mercats per diverses raons. La primera i principal, el subministrament de gas a Europa i el seu impacte als preus. El Vell Continent depèn de Rússia per proveir-se d'aquesta matèria primera que és essencial en els últims mesos per a la producció d'electricitat.
El Nord Stream 2 és el gasoducte que connecta Alemanya amb Rússia i que de moment està pendent de la certificació per entrar en funcionament.
"Els riscos d'inflació predominen amb el repunt dels preus de l'energia i els metalls. Les tensions polítiques entre Rússia i els Estats Units i els aliats europeus, per la situació a Ucraïna, alimenten la pujada del preu del gas als mercats europeus", comenta Axel Botte, estrateg global d'Ostrum AM.
Aquesta situació també impulsarà la cotització del petroli, a causa de la disminució de la capacitat de producció i les retallades a les reserves, dirigint el Brent fins als 120 dòlars per barril a mitjans d'aquest any, segons Bank of America.
Així mateix, les tensions geopolítiques poden alimentar la volatilitat als mercats, així com incrementar la prima de risc de les borses. A Danske Bank sostenen que ni la Unió Europea ni Wall Street es poden evitar veure arrossegats per la situació.
SANCIONS ECONÒMIQUES A RÚSSIA
A més, com a mesura de pressió, el Regne Unit i els Estats Units es preparen per excloure Rússia del sistema SWIFT (Societat per a les Telecomunicacions Financeres Interbancàries Mundials) de liquidació de transaccions bancàries, que és essencial per als traspassos d'efectiu amb els bancs.
Deixar el govern de Moscou fora d'aquest sistema podria fer que es paralitzés la seva economia, ja que no podria fer transaccions amb cap país. Per tant, es tractaria d'un aïllament internacional com a represàlia als seus moviments al voltant d'Ucraïna.
De moment, la situació no sembla que vagi a menys mentre els dirigents segueixen advocant per les vies diplomàtiques abans que pel conflicte armat a la zona.
