La paradoxa d'unes generals britàniques plantejades en clau de Brexit és que la conseqüència de major importància per al futur de Regne Unit fora de la Unió Europea ha passat desapercebuda durant la campanya: la transformació d'aliats durant més de 40 anys en rivals, tant econòmics i comercials, com en el mapa geopolític internacional i en la influència que tots dos aspiren a exercir com a prova testimonial de la superació del seu divorci.
La falta d'escrutini sobre aquesta reconfiguració estructural afavoreix a uns conservadors que es juguen la reelecció a la carta de 'Materialitzar el Brexit' ('Get Brexit Done', en anglès), un eslògan que ofereix el parany d'una solució ràpida i senzilla a una paràlisi que acumula tres anys i mig, dos primers ministres i, amb els del dijous, dos processos electorals en tot just un parell d'anys.
Si la demoscopia encerta, i fins ara ha atorgat consistentment la majoria absoluta al primer ministre, Boris Johnson, és d'esperar que el nou parlament ofereixi via lliure per a formalitzar la sortida de la UE el 31 de gener, permetent així al padrí oficial del Brexit donar per complerta una missió que, no obstant això, no haurà fet més que passar a la segona fase, la que veritablement posarà a prova els dots negociadors de socis que passen a convertir-se en competència directa.
Enfront del mer assaig general que han suposat les converses sobre la ruptura, la destinació els té reservat un antagonisme la ferocitat del qual dependrà del grau de divergència política, reguladora i econòmica de la segona potència continental en relació a la UE. A Brussel·les són conscients de la inevitable metamorfosi del seu vincle, però en la campanya britànica ha passat de puntetes, gràcies en part a la dinàmica derivada del curtterminisme electoral.
