- Si es pondera doblement al juliol i desembre per les extres, la mitjana baixa una dècima
- El creixement dels preus és més gran que el dels salaris i les pensions
Hi ha moltes fites econòmiques el 2017. El ral·li del bitcoin, els màxims històrics de Wall Street o la mort de Banc Popular són alguns d'ells. Però potser els dos que més afecten la butxaca de les famílies són el retorn de la inflació i les taxes negatives de l'euríbor.
Les dues variables tenen certa relació i un efecte contrari. L'euríbor és el tipus d'interès interbancari al qual es referencien la majoria d'hipoteques a tipus variable, i està molt influenciat per la política monetària del Banc Central Europeu (BCE), que té com a objectiu controlar la inflació a mitjà termini a prop, però per sota, del 2%.
Durant els últims anys, el BCE ha tret tota la seva artilleria per tornar l'estabilitat de preus, que per fi han tingut un creixement positiu el 2017, gràcies en gran part a fenòmens conjunturals com l'encariment del petroli, i no tant per la recuperació de l'activitat econòmica a la qual contribueixen els estímuls monetaris. De fet, la inflació subjacent espanyola, que no té en compte ni els productes energètics ni els aliments no elaborats, se situa a l'1,1% el 2017 entre gener i novembre, ja que l'INE encara no ha publicat l'estadística de desembre. Mentre que l'IPC general s'ha situat al 2% de mitjana, enfront del -0,2% de 2016, després de baixar al desembre a l’1,2% interanual.
La inflació del 2%, o de l’1,9% si es ponderen doblement els mesos de juliol i desembre per les extres, està molt per sobre dels nivells d'ingressos típics de les famílies
Així, mentre que els descensos de l'euríbor fins a un nou mínim històric del -0,19% al desembre alleugen la càrrega financera de les famílies que tenen una hipoteca viva, el retorn de la inflació suposa un càstig per a la butxaca. En aquest cas, l'IPC subjacent serveix per observar com l'economia genera inflació, però atès que l'índex general està format per la cistella típica de productes que consumeix una família, és el que serveix com a referència per l'augment de preus que suporten les llars.
La inflació del 2%, o de l’1,9% si es ponderen doblement els mesos de juliol i desembre per les extres, està molt per sobre dels nivells d'ingressos típics de les famílies, que provenen dels salaris o de les pensions. En aquest últim cas la relació és la més senzilla: les pensions es revaloren un 0,25% per llei, ja que des de 2013 la seva actualització depèn de la salut financera del sistema en comptes de dependre de l'IPC com fins llavors.
La pensió mitjana del sistema es va situar als 927 euros al desembre, distribuïda en 14 pagues, mentre que la pensió de jubilació de mitjana va pujar gairebé un 2% fins als 1.071 euros, xifra que creix perquè els nous jubilats cobren més i perquè s'incrementa el nombre de les pensions. Prenent com a referència una pensió de 1.000 euros que està entre les dues mitjanes, la pèrdua de poder adquisitiu equival a 229 euros.
ELS TREBALLADORS TAMBÉ PERDEN PODER ADQUISITIU
D'altra banda, el sou dels funcionaris es va revalorar el 2017 un 1%, la meitat del que haurien d'haver crescut per mantenir la seva capacitat de compra dels productes típics. Encara que és un cos heterogeni i gran part del cos de funcionaris depèn de comunitats autònomes o ajuntaments, les dades de l'INE mostren que el 2016 el salari mitjà brut al sector públic va ser de 2.624 euros. Si s'aplica un 1% de pujada, s'eleva fins als 2.650 euros. El cop per a les butxaques ascendeix a 329 euros amb aquestes xifres.
En el cas de la resta d'assalariats, no està clar quina és l'evolució dels salaris a causa de les entrades i les sortides de treballadors. D'una banda, un estudi publicat per Funcas va mostrar que els contractes signats el 2014 van tenir salaris un 12% inferior en termes reals -tenint en compte la inflació- respecte als de 2008. Així mateix, el Banc d'Espanya va estimar un descens mitjà del 24% als salaris dels treballadors que es van incorporar al mercat laboral durant els anys posteriors a l'inici de la crisi pel que fa als llocs de treball creats durant la dècada de la bombolla.
Així, sembla clar que els treballadors que arriben al mercat laboral ho fan amb salaris inferiors als del passat. Però les estadístiques no són concloents sobre la seva variació actual. Tampoc sobre els salaris dels treballadors que continuen als seus llocs. El que sí es coneix a través de la Comptabilitat Nacional Trimestral és l'evolució de la remuneració per assalariat en equivalència a jornada completa al conjunt del mercat laboral, que es manté pràcticament congelada el 2017. Durant els dos primers trimestres va baixar lleument en termes interanuals i durant el tercer va pujar un 0,1%, malgrat que la productivitat augmenta a ritmes de l'1%.
Per tant, l'evolució del conjunt de la massa salarial respecte als treballadors per compte d'altri reflecteix una important pèrdua de poder adquisitiu. El salari mitjà a les empreses privades va ser de 1.694 euros el 2016. Una xifra que si es queda congelada perd al voltant de 450 euros de poder adquisitiu.
No obstant això, els convenis pactats registrats fins a novembre comporten una pujada salarial mitjana de l’1,4%, encara que només afecten 6,8 milions de treballadors. L'increment mitjà als convenis de l'any anterior va ser de l'1%. Els mateixos convenis estableixen el període d'aplicació de la pujada. En el cas que fos homologable per a aquests empleats el salari mitjà de 2016 de 1.694 euros, i que si s’hi apliqués l’1,4% des del gener, el cop per a la butxaca de l'assalariat és de 118 euros, mentre que amb alces de l'1% se situa als 213 euros.
