- Des de març de 2016, els interessos de la facilitat de dipòsit es troben al -0,40%
Diuen que el poc agrada. I que el molt cansa. I prou d'això passa ja amb la política monetària del Banc Central Europeu (BCE), que cada dia que passa resulta més pesada per als bancs. No només per l'impacte en el seu negoci de sempre, que també, sinó perquè els tipus d'interès negatius vigents en la facilitat de dipòsit des de mitjans de 2014 suposen una 'multa' cada vegada més costosa per a les entitats.
Perquè la factura no para de créixer. Durant els seus més de tres anys de vigència, els tipus negatius els han costat ja 8.250 milions d'euros als bancs europeus. I aquest import, en un moment delicat per al sector, pels baixos tipus d'interès, la pressió reguladora i la nova competència tecnològica, no és poca cosa.
La seqüència va arrencar al juny de 2014. Va ser llavors quan la institució presidida per Mario Draghi va penetrar al fins llavors món desconegut -si més no, per al BCE- dels tipus negatius. En concret, ho va fer a través dels tipus d'interès de la facilitat de dipòsit. Habitualment, aquests tipus estan en positiu -per sobre del 0% -, i això implica que el BCE abona a les entitats privades aquest interès pels diners que els sobra i porten de tornada a la finestreta del banc central perquè se’ls guardi.
Amb un excés de liquiditat que ara arriba als 1,7 bilions d'euros, la 'factura' diària ronda els 19 milions d'euros
Aquest ordre habitual va quedar bandejat quan la crisi estrenyia més que ara, davant el qual Draghi va començar a recórrer a mesures cada vegada més excepcionals. El problema és que ja han passat més de tres anys, i l'excepció segueix sent la norma. Perquè situar els tipus de la facilitat de dipòsit en negatiu -per sota del 0% - representa just això, altera aquest ordre habitual: des que estan vigents, són els bancs els que paguen al BCE pels diners que els sobra.
Primer, aquest 'peatge' va ser del -0,10%; després va passar al -0,20%; posteriorment, a l'-0,30%; i ara, des de març de 2016, es troba al -0,40%. És a dir, ha anat pujant a mesura que el BCE entenia que havia de prémer més els bancs perquè no retinguin els diners i els canalitzin cap a l'economia real -empreses i llars- en forma de préstecs. Perquè aquest és el propòsit de Draghi: que els tipus de dipòsit negatius suposin un incentiu per reactivar el crèdit i un desincentiu perquè l’atresorin. D'aquí que equivalgui a una multa o sanció, perquè els bancs han de pagar un interès de penalització si no mouen aquests diners i el porten de tornada al BCE.
El problema és que durant aquest període no només ha anat creixent aquest 'peatge'. També ho ha fet els diners sobrants dels bancs. I ho ha fet igualment fins a xifres desconegudes fins ara. Actualment, i també precisament per l'abundant injecció de diners que el BCE està bolcant al sistema financer mitjançant les seves polítiques monetàries, l'excés de liquiditat diari a l'Eurozona arriba ja als 1,7 bilions d'euros. Són els diners que els bancs estan tornant a la finestreta del BCE, per molt conscients que siguin que en fer-ho s'han d'enfrontar a aquesta penalització del 0,40%. La combinació dels tipus de dipòsit negatius i excés de liquiditat desemboca en una factura cada vegada més gran per als bancs. Ara, la penalització li costa al sector al voltant de 19 milions d'euros al dia.
EL PRIMER... I MÉS SENSIBLE
Però el cost dels tipus de dipòsit negatius van més enllà per al sector. Són el factor determinant que figura després del descens de l'euríbor -en tots els seus terminis- també a cotes negatives i, per tant, la palanca que més estreny el marge d'interessos de la banca. És a dir, el seu negoci de sempre, el consistent a guanyar diners amb el marge que obtenen de cobrar interessos pels préstecs i pagar-ho pels dipòsits.
Aquests efectes són els que expliquen que el sector estigui tan pendent del full de ruta del BCE, després que durant els últims mesos hagi lliscat ja la seva intenció d'anar reduint els estímuls monetaris fins i tot des de finals d'aquest any. En aquest sentit, el replegament inicial consistiria en una progressiva reducció de les compres de deute al mercat, que ara pugen a 60.000 milions d'euros al mes, i en una gradual pujada dels tipus de dipòsit. L'últim que tocaria serien els tipus oficials, situats al 0% des de març de 2016.
El problema és que l'euro s'ha creuat en els plans del BCE. La renascuda fortalesa de la divisa europea exerceix un efecte desinflacionista i endureix les condicions monetàries, amb la qual cosa pot retardar el calendari de la retirada dels estímuls per part de la institució. Com més ho faci, major serà l'impacte dels tipus negatius per a la banca.
