Els bancs centrals han estat el suport més important de les principals economies mundials des del 2009, en què la crisi financera va provocar una recessió a escala mundial. Ho han intentat tot, amb tipus d'interès baixos, programes de compres d'actius i fins i tot, en alguns casos, tipus negatius. No obstant això, encara que en plena recuperació, els temors d'un estancament i de deflació no s'han dissipat.
I és que, com diu The Economist en un reportatge sobre Yellen, Draghi i companyia, la vida dels banquers centrals és molt més difícil del que era abans, quan s'acceptava la famosa corba de Phillips, que relaciona ocupació i inflació. Així doncs, en un context d'expansió de l'economia, es reduïa l'atur i s'accelerava l'increment dels preus, amb la qual cosa les autoritats monetàries es tornaven més restrictives. En el cas contrari, amb una frenada de l'economia els preus queien i les polítiques eren més expansives.
No obstant això, la corba de Phillips no es compleix sempre en la realitat, i actualment ens trobem davant un cas flagrant en aquest sentit. The Economist recorda que l'agost del 2013 el governador del Banc d'Anglaterra, Mark Carney, va dir que la institució es plantejaria endurir la seva política quan la taxa d’atur caigués per sota del 7%. Però gairebé tres anys després l'atur se situa en el 5,1%, i la raquítica taxa d'inflació del 0,3% ha impedit que es compleixi aquesta projecció.
Aquesta correlació inversa, si és que en algun moment ha estat segura, sembla que en els últims temps s’ha trencat. O, almenys, la famosa NAIRU no està funcionant. La taxa d'inflació no acceleradora d’atur mesura com impacta en l'evolució dels preus el creixement del nivell d'ocupació. Però Paul Krugman ja ha mostrat que, en el cas dels Estats Units i la Reserva Federal (Fed), la NAIRU amb prou feines ha filtrat pressió als preus amb la caiguda de la taxa d'atur, que ha arribat fins al 4,9%.
PER QUÈ NO S'ELEVEN ELS PREUS ALHORA QUE CAU L'ATUR?
O, formulat d'una altra manera, per què ja no funciona la corba de Phillips? El primer que cal tenir en compte és que la inflació es pot mesurar de moltes maneres. El Banc Central Europeu (BCE) utilitza com a referència l'IPC, que mesura l'increment dels preus d'una cistella comuna de béns i serveis. No obstant això, aquest indicador estadístic està molt afectat pels preus de l'energia, amb la qual cosa la forta caiguda del petroli impedeix que augmenti amb vigor, sense que necessàriament això sigui conseqüència de l'evolució de l'economia.
Però més enllà de l'incís amb les matèries primeres –tot i que, evidentment, no tan feble–, la inflació subjacent (que no té en compte el factor energia) tampoc no s'apropa a l'objectiu del 2% que tenen els principals bancs centrals d'Occident. En aquest sentit The Economist explica que no només cal tenir en compte la taxa d'atur com a indicatiu de la salut del mercat laboral, sinó també la taxa d'activitat. Als Estats Units, per exemple, ha caigut des d'un màxim del 67% l'any 2000 fins a un 62,9% en l'actualitat.
Això vol dir que el factor treball està infrautilitzat, una expressió que fa servir molt la Fed. És a dir, milions de nord-americans en edat de treballar no són al mercat laboral. Això provoca un doble efecte. D'una banda, no pressionen a l'alça els salaris, i de l’altra, el fet que els salaris no augmentin desincentiva que molts d'aquests nord-americans tornin al mercat de treball. I el mateix passa en moltes altres economies que s'han recuperat tímidament després de la crisi financera.