La forta pujada de les rendibilitats dels bons sobirans japonesos, especialment en els trams llargs de la corba, no respon a un escenari clàssic de més creixement o a un repunt de la inflació, sinó a un qüestionament creixent de la credibilitat fiscal i monetària del país. Així ho explica Stephen Innes, estrateg d'SPI Asset Management, en una anàlisi en què adverteix d'un canvi estructural en la percepció del risc del Japó.
Aquest moviment s'ha reflectit amb especial intensitat en el bo japonès a 40 anys, la rendibilitat del qual ha arribat al 4% per primera vegada, un nivell inèdit que posa en relleu la pressió creixent a l'extrem llarg de la corba. Segons Innes, aquest repunt no és gradual ni benigne, sinó el senyal que el mercat està començant a exigir una compensació més gran pel risc de mantenir deute japonès a molt llarg termini.
L'estrateg subratlla que no és un cicle d'enduriment monetari, sinó un test de confiança. L'extrem llarg de la corba dels Japanese Government Bonds (JGB) s'ha convertit en el punt de tensió principal: la demanda a les subhastes s'està debilitant, les primes per termini es tornen a ampliar i la volatilitat comença a aparèixer en un mercat que durant anys va ser un dels més intervinguts i estables del sistema financer global. Per als inversors, el Japó comença a deixar de ser un emissor amb "opcionalitat fiscal il·limitada" recolzada per un estalvi domèstic aparentment inesgotable.
L'anunci d'eleccions anticipades per part de la primera ministra, Sanae Takaichi, ha intensificat aquestes tensions. La retòrica electoral al voltant de rebaixes fiscals i més flexibilitat de la despesa és interpretada pel mercat com un senyal de més emissió futur sense una àncora fiscal creïble, just quan el cost de finançar-se està augmentant. En aquest context, els inversors perceben un risc més gran de durada sense una compensació clara.
Al centre d'aquest equilibri inestable hi ha el Banc del Japó, que anuncia decisió de tipus aquest mateix divendres. El control de la corba de tipus ja no actua com un dissuasiu plenament creïble, mentre que una normalització completa de la política monetària continua sent políticament sensible. Aquest buit és el que, segons Innes, obre la porta que el mercat comenci a "improvisar": augmenta la volatilitat, el ien perd el paper d'àncora i part del capital domèstic comença a buscar oportunitats fora del país.
Aquest deteriorament de la confiança també explica per què la pujada de les rendibilitats dels JGB coincideix amb un repunt de l'or. Lluny de ser una contradicció, Innes assenyala que els dos moviments responen a la mateixa lògica: el deute sobirà comença a comportar-se com un actiu negociat i no com un dipòsit de valor inqüestionable. En aquest entorn, l'or deixa de competir amb els bons per rendibilitat i passa a actuar com una assegurança davant de l'erosió de la confiança en el paper sobirà.
El Japó no és un cas aïllat, però sí que és l'exemple més clar en aquests moments. Un país amb un elevat nivell d'endeutament, fortes pressions polítiques per augmentar la despesa i un banc central amb un marge de maniobra cada cop més limitat. Quan aquest model comença a trontollar, el mercat no entra en pànic, però sí que es reposiciona: amplia diferencials, revisa riscos i busca protecció. I aquesta dinàmica, segons Innes, és la que avui es reflecteix amb claredat en el fort repunt de les rendibilitats dels bons japonesos.