Què són les clàusules sòl?

Però, què són exactament les clàusules solc? Per què existien? Per què han donat lloc a aquesta polèmica? Unes preguntes bàsiques ajuden a conèixer-les millor.

1. Què són les clàusules sòl?

Uns límits incorporats en els contractes de les hipoteques a tipus variable. No tots els contractes les inclouen, però es calcula que podrien figurar en uns dos milions d'hipoteques. En els contractes que sí les contenien -i contenen, perquè hi ha entitats que encara les inclouen- s'especificaven uns 'sòls' situats entre el 2% i el 3%, habitualment, que establien l'interès mínim que pagaria sempre l'hipotecat. És a dir, en una hipoteca signada amb una clàusula solc del 3%, el client pagaria al banc com poc un 3% d'interès indiferentment de com estigués l'euríbor a 12 mesos, la referència per més del 80% de les hipoteques variables que hi ha a Espanya.

2. Per què s'introdueixen?

Les entitats financeres, que en el cas de les cotitzades acullen el veredicte europeu amb fortes caigudes, van argumentar que aquestes clàusules responien a la necessitat d'assegurar uns ingressos mínims que cobrissin, fonamentalment, el cost dels diners i les despeses d'estructura i manteniment que permetien la concessió d'aquests préstecs.

3. Hi ha clàusules sostre?

Quan hi ha clàusules sòl, l'habitual és que també existeixin clàusules sostre. No obstant això, la situació dels últims anys ha posat en relleu l'asimetria entre els sòls i els sostres. Mentre els primers se situaven entre aquest 2% o 3%, els segons superaven el 10%, quan el màxim històric de l'euríbor a 12 mesos, aconseguit a l'octubre de 2008, va ser del 5,5%.

4. Quan va esclatar el problema?

Quan l'euríbor va començar a baixar amb força, primer des de 2009 i de forma ja definitiva des de 2012, a esclat de les baixades dels tipus d'interès decretades pel Banc Central Europeu (BCE). L'interès d'una hipoteca variable consta de dues parts: l'interès de l'índex de referència, que habitualment és l'euríbor, i el diferencial addicional que s'aplica a aquest interès. Si, per exemple, una hipoteca té un diferencial del 2% sobre l'euríbor i aquest es troba en el 3%, l'interès total és del 5%. Si aquest contracte té un sòl del 3%, no s'activa, perquè està per sota d'aquesta situació. El problema va esclatar quan l'euríbor va començar a descendir i es va situar ja per sota del 2%, alguna cosa que va ocórrer en 2009, i sobre quan va deixar enrere l'1%, alguna cosa que va passar des de 2012 -el 2016 fins i tot ha arribat a situar-se en negatiu per primera vegada en la història-. Com als moments més pròspers de la bombolla tecnològica es van concedir hipoteques a diferencials clarament inferiors a l'1% i fins i tot al 0,5%, els interessos totals es van situar per tant per sota del 2% i de l'1%. I llavors va ser quan es van activar les clàusules solc, amb la consegüent sorpresa: moltes famílies van descobrir llavors que els seus contractes incloïen una clàusula que els impedia beneficiar-se de les caigudes addicionals de l'euríbor.

5. Per què va ser una sorpresa?

Aquí resideix la clau: en la falta de transparència. De fet, quan el Tribunal Suprem va dictar la sentència de maig de 2013 no va qüestionar la legalitat d'aquestes clàusules, sinó la seva transparència. Molts clients van al·legar que ignoraven l'existència d'aquesta clàusula i que no van ser informats de la seva existència, per aquest motiu el Tribunal les va definir "abusives" i "poc transparents" i les va considerar "nul·les". Gairebé dos anys després, al febrer de 2015, el Suprem va establir que els bancs havien de retornar als clients els interessos de més que havien cobrat als clients per les clàusules solc des de la sentència anterior, la de maig de 2013, però no contemplava una retroactividad total, és a dir, des de l'activació de les clàusules solc en cada contracte, que és el que demandaven els denunciants. Ara, el Tribunal Europeu imposa una retroactivitat total.