Seran els anys. O les manies. Però cada vegada m'identifico més amb què el gran Fito Cabrales diu en una de les seves cançons: "Raro, no digo diferente, digo raro, ya no sé si el mundo está al revés o soy yo el que está cabeza abajo". L'últim que em confirma en les meves rareses és la qüestió del moment. La catalana.
Perquè més enllà de la il·legalitat del procés actual, sobre la qual tant s’està parlant i escrivint aquests dies, el que em desconcerta, fins al punt que em molesta i fins i tot m’enfada, de tot el 'procés' té a veure amb dos qüestions. La primera, les mentides. O les mitges veritats. O les mitges mentides. O l'ocultació de la realitat, que tot això ve a ser el mateix.
Ho sento, però és que no puc amb les mentides. I molt menys quan qui les deixa anar és algú -suposadament- preparat i intel·ligent, ja que a aquestes persones els atribueixo un major grau de baixesa moral. Com rematada, si, a més, li atorguen llocs de responsabilitat política o empresarial l'agreujant em sembla insuperable per les repercussions de les seves mentides a les vides, les creences o les ocupacions dels quals les pateixen.
Les mentides, o l'ocultació de la realitat i les possibles conseqüències, abunden en l'actual posició del Govern. De debò menyspreen tant la maduresa de la societat catalana com per no ser capaços de dir-los que sí, que una Catalunya independent sortiria de la Unió Europea i, per tant, de l'euro? I que hauria de llançar una nova moneda, amb el consegüent empobriment perquè inevitablement naixeria devaluada en un percentatge notable, o adoptar unilateralment l'euro com a moneda, encara que això sotmetria totalment el poble català a un Banc Central Europeu (BCE) que no li tindria en compte ni el finançaria, a més que conduiria a un control de capitals –col·loquialment anomenat 'corralito'- per contenir la fuga de dipòsits? Per què no els diuen obertament als catalans que no saben què passaria després amb les nòmines dels funcionaris i amb les pensions? O amb les seus de les empreses o dels bancs? O amb els impostos que haurien de pagar durant els primers anys per poder finançar l'arrencada de la nova Catalunya? O amb les infraestructures i el seu ús? O amb el sistema econòmic que imperaria? Perquè, és clar, Oriol Junqueras ha reconegut a 'El Objectivo' que defensa l'economia de mercat, cosa que difícilment té encaix en la filosofia de la CUP.
No em val el pueril argument que, home, com reconèixerà el Govern els perills i els efectes secundaris que esperen després de la independència, perquè em sembla una total falta de respecte a un tema, a més, tan seriós. Que som adults, si us plau!
Per què, en canvi, ofereixen una terra promesa que directament no existeix -ni existirà- enlloc, ni en aquesta suposada Catalunya, ni a Espanya ni als Estats Units o ni tan sols als països nòrdics? Menys atur, pensions més altes, millors sous, més despesa social... i tot això així, sense immutar-se, tot d'una. De l'1 al 2 d'octubre. De veritat, a hores d'ara de vida, algú pot creure tal argumentari? És més, de veritat, un dels motius d'anar-se'n està connectat amb aquest tipus de promeses? Catalunya té el major producte interior brut (PIB) d'Espanya, amb 211.915.000 d'euros, compte amb un 13,2% d'atur, enfront del 17,2% de tot Espanya, les seves llars van aconseguir uns ingressos mitjans de 31.339 euros el 2015 - última dada disponible-, enfront dels 26.730 euros de la mitjana espanyola, i una pensió mitjana de 957,8 euros, davant els 922,2 de la mitjana espanyola. Ah, clar, que una Catalunya independent tindria encara millors registres, perquè Espanya actua com a llast. Com se m'havia oblidat! Què hi ha temes que millorar, com el finançament autonòmic? Per descomptat, però ho sent Catalunya com també ho pateixen altres regions espanyoles.
I no, no em val el pueril argument que, home, com reconèixerà aquestes coses, perquè em sembla una total falta de respecte. Que som adults, si us plau! Les coses, per dret. I de cara. Digueu-me estrany, però quan hi ha tant en joc, almenys a mi m'agradaria que m'ho expliquessin bé. Més que res perquè fiar tot als desitjos, al 'ja ho anirem veient' o als castells en l'aire quan es tracta d'una cosa tan seriosa, resulta, a més de covard, summament irresponsable.
Pel sòlid, el diable és en els detalls, i darrerament el diable ha caminat sobrat de treball en aquestes qüestions. Perquè tenim un precedent molt proper en el temps i en l'espai, com és el Brexit. Els seus promotors van trigar únicament hores a admetre que, bé, potser algunes xifres de les manejades durant la campanya no eren correctes i que pot ser que haguessin exagerat una mica els avantatges de marxar de la UE. Impressionant. I ara, més d'un any després, el Regne Unit encara no sap com s'anirà i segueix negociant quant pagarà a Europa. Sí, el que se'n va, paga.
La segona qüestió que em rebel·la és el insuportable tuf supremacista que destil·la el 'procés'. De veritat, respecto profundament a qui, amb total sinceritat i convenciment, vol independitzar-se indiferentment de les conseqüències. Em trauria el barret davant el que mostrés els costos i els perills que, per pura lògica, una Catalunya independent trobaria. I davant dels quals, malgrat aquests costos i aquests perills, diguessin que volen anar-se'n. Que estan disposats a assumir-los i córrer-los. Em semblaria valent. I honest, tremendament honest. Però no estaria de més un menor grau de supèrbia. Perquè centenars, milers d'espanyols han contribuït a aixecar una Catalunya millor de la mateixa manera que centenars, milers de catalans han ajudat a construir una Espanya millor. I hi ha catalans bons, catalans excepcionals, com també hi ha murcians, càntabres, riojanes o madrilenys que ho són.
La història, de nou, té ben registrat el que passa quan s’apel·la a les supremacies, a les races hegemòniques, als cromosomes superiors. De debò cal fer de menys a alguna cosa o algú, com és Espanya i els espanyols, per defensar el que és 'teu' -Catalunya i els catalans-? Sincerament, no ho entenc, com tampoc he entès mai en quina manera ajudes al teu equip de futbol quan crides o insultes al contrari, perquè sempre he considerat que la talla de la teva victòria depèn de la del teu adversari, i quan major i millor és aquest, més gran és el teu triomf. De nou, digueu-me estrany.
Amb un element addicional: pel 'camí' hi ha persones. I la massa, per definició, és inflamable. I, de vegades extremes, incontrolable. Amb el consegüent risc de provocar danys irreparables. I evitar-los ha de ser una obsessió. Perquè l'1 d'octubre el seguirà el 2 d'octubre, i m'encantaria que fos el primer dia de la reconciliació, l'inici d'un nou 'procés', aquest cop enfocat no només en els riscos d'anar-se'n d'Espanya, sinó en els avantatges de romandre-hi i en com fer que aquesta convivència sigui positiva, estable i duradora. Perquè sí, m’incloc entre els que segueixen creient que això és possible. Digueu-me estrany.